(continuació) El culte de Mitra a la Península Ibèrica s'estén bàsicament en el segle II dC., llurs manifestacions principals es concentren principalment a l'àrea de la Bètica i Lusitània. A la Tarraconense tenim quatre testimonis del culte, a Tarraco, Barcino, Baetulo(?) i Iluro. En el cas d'Iluro hi ha una notícia solta narrada per Pellicer, un capitell amb un brau gravat, que Ribas identifica com d'element de culte mitraic. Però a més d'això, hem de sumar que dins el territori iluronès, a can Modolell es dóna l'exemple més viu d'aquest culte. Allí s'hi trobaren diversos elements significatius de la funció de temple o santuari nitrats: una ara sencera amb restes d'inscripció, una mesa d'ara escultura amb iconografia mitraica, una àrula o exvot amb una llegenda mítrea, una àrula sense restes epigràfiques, una petita cama de bronze (exvot), dues plaques de bronze epigrafiades amb forma "ansata", una pàtera d'ofrena de terra sigil·lata aretina, una possible coronació de pedestal amb epigrafia mitraica... Mitra era un déu d'origen oriental que els soldats i funcionaris romans varen adoptar i divulgar arreu de l'Imperi Romà. Era una religió de caràcter mistèric i per tant en sabem poca cosa del seu contingut. En principi era una déu monoteista, lligat al sol, representat en una trinitat, el déu sol ixent, el déu sol zenit i el déu sol post. S'associa amb el brau, el qual en ser degollat i la seva sang caure al terra dóna origen a la vida, fecundant la terra que ofereix els seus millors fruits. Aquesta religió prometia una perduració més enllà de la mort. Era una religió que competia amb el cristianisme, que a partir del segle III dC. s'introdueix a la Península Ibèrica. Amb tot això, però, la religió mitraica no tingué tant d'èxit i vers el segle V dC. s'anà extingint afavorint a la religió cristiana. |
Ex-vot consistent en una petita cama de bronze |
Coronament de l'ara mitraica, amb les testes del Sol i la Lluna |
Àrules votives |